Capítol 4

La porta no va fer soroll al tancar-se. Era una d'aquelles portes velles, de doble obertura, gran i tapissada amb pell vermella a mode "capitoné". La sala principal del bar estava composta per tres espais diferents. La zona més aprop de la porta quedava elevada respecte la resta. Hi havia vuit taules petites i rodones amb una làmpada sobre cadascuna d'elles, que a penes podia il·luminar les copes que deixaven els cambrers. L'espai estava delimitat amb una barana de fusta de roure, de barrots fins i escardalencs. Dues rampes, una a cada costat, donaven accés a la part més gran del local, plena també per taules i cadires, que estava a uns cinquanta centímetres per sota de l'entrada. Als dos laterals estaven ocupats per dues barres llargues que seguien la forma circular de la paret. Al fons de tot, al centre, l'escenari, on cada nit des de feia quinze anys els músics explicaven històries sense paraules.
En Toni va obrir una porta a l'esquerra de l'escenari, que conduïa a unes escales, que conduïen al pis superior. Va travessar la petita sala d'espera amb sofàs i va trucar una porta de fusta que tenia un vidre glaçat on hi posava "Direcció". No va haver-hi resposta. A dins hi havia gent, perquè es sentien veus. Les veus no eren gaire amistoses, més aviat pujades de to. En Toni va insistir, aquesta vegada picant al vidre, que sonava més. Les veus van callar de cop i unes passes es van acostar a la porta, que tot seguit es va obrir no més de dos pams.
- Toni! Què vols? - va dir el jefe.
- Em deus cinc bolos. Vinc a cobrar-los.
- Si si, tranquil, ja ho tinc al cap. Avui et pagaré després de l'actuació. Saps que aquest mes no ha sigut bo pel negoci. Tranquil, tranquil. -
Estava més nerviós del normal, i semblava pàl·lid.
- D'acord, però després del bolo ho vull sens falta, o te n'hauràs de buscar un altre.
- Si, si, d'acord, després, després. - Va dir tancant la porta de cop.
En Toni va fer un sospir, es va girar i va baixar les escales en direcció al camerino.

Capítol 3

Feia fred. Feia més fred que quan havia sortit de casa. El cel estava tapat i segurament no tardaria gaire a nevar. L'any nou havia portat un temporal que feia anys que no veien a Barcelona. Ja feia una setmana que nevava cada dia. No eren grans tempestes, però servien per a deixar uns quants dits de neu sobre els carrers de la ciutat.
En Toni va enfilar el carrer Princesa fins a la meitat, on va girar a l'esquerra, després a la dreta, una altra vegada a la dreta i, finalment, es va plantar davant d'una porta de fusta, construïda per sota el nivell del carrer, on quatre escalons deformats i unes lletres de neó de color blau que posaven "La Maison du Blues", et donaven la benvinguda.
El local no era molt gran. Abans d'entrar a la sala principal del bar, s'havia de passar per una habitació petita on hi havia el guardaroba. A penes hi havia llum. Només dues làmpades petites, una a cada banda de la porta, il·luminaven l'estança. Com que encara no era l'hora d'obrir, en Samuel i la Marta parlaven sense preocupacions, un a cada costat del taulell del guardarobes. En Samuel era un noi d'uns quaranta anys, de casi dos metres d'altura i amb pinta d'armari empotrat. Havia arribat del Senegal cinc anys enrere amb un visat de turista degudament falsificat. Va tenir la sort d'enamorar-se d'una senyora catalana que tenia quinze anys més que ell. Ja feia tres anys que treballava de porter al bar. Era molt eficient en la seva feina, bàsicament perquè ningú s'atravia a portar-li la contrària. La cara sèriosa i impertorbable, l'abric llarg fins els peus i l'arrecada grossa i daurada que li penjava de l'orella esquerra, feien treure les ganes de marder a qualsevol.
La única persona que li arrencava un somriure de tan en tan era la Marta. Era una noia petitona, de pell blanquíssima i ulls negres. S'encarregava del guardaroba i era la protegida d'en Samuel. Qualsevol client que, ja sigui per l'alcohol o per falta d'efecte, s'atravia a molestar-la una mica, sortia volant per la porta automàticament.
- Buenas noches Toni! Qué tal tu saxofón? - va preguntar, com cada nit, en Samuel.
- Com sempre Samuel, brut i desafinat. - va contestar en Toni, treient-se el barret i la bufanda. - Heu vist el jefe? Necessito parlar amb ell.-
- L'he vist fa una estona al seu despatx, però crec que està reunit amb una gent. - Va dir la Marta.
- Ok, gràcies. - va concloure en Toni, traspassant la porta que donava accés al local.

Capítol 2

A mig camí de la feina en Toni es parava sempre en un petit bar-restaurant, anomenat "El Cubano", a menjar una torrada amb llom i formatge, regat amb una Voll-Damm i un cafè de postres. Era el ritual de cada dimecres, divendres i diumenge.
L'encarregada del local, la senyora Célia, era una dona d'uns cinquanta anys, de complexió forta i veu estrident. Lluïa uns cabells rossos recollits a la part alta del cap, aguantats amb una gran pinça de color vermell. La pinça sempre era la mateixa. El que canviava, de tan en tan, era el tó del tint ros que utilitzava per dissimular els molts cabells blancs que li havien donat els anys. Des de darrera la barra demanava, preparava i servia les comandes dels clients amb aquella velocitat i eficiència de què fan gala tots aquells que porten mitja vida treballant en el mateix.
- Toni!!! Bona nit!! - va dir la Célia, amb un català marcadament sud-americà. - El mateix de sempre?.
- Bones, bones. Sí, el mateix de sempre senyora Célia - va dir en Toni, seient a un dels tamborets de pell negre que acompanyaven la barra.
De seguida va tenir al davant l'ampolla de Voll-Damm i, pocs minuts després, la torrada. La veritat és que el que realment esperava en Toni era el cafè de després. Aquell cafè havia fet famós el bar i la seva propietària. La Célia se'l feia portar expressament de Cuba, gràcies a un parent seu que treballava a l'oficina d'exportacions d'una de les moltes fàbriques d'elaboració de cafè del país. Un tast d'aquell cafè i els demés beuratges et semblaven aigua.
Ja eren quarts d'onze tocats. En Toni es va acabar el cafè amb calma, va pagar, va saludar la senyora Célia i va sortir de "El Cubano".
Segurament si hagués sabut llegir els seu futur al pòsit dels cafès, tal i com ho fan aquelles bruixes tan esotèriques de les fires dels pobles, no se li hauria acudit aixecar el cul del tamboret de la barra.

Capítol 1

Era cap al tard. Les 9 o quarts de deu. Les botiguetes de barri cedien el torn a la multitud de bars que poblaven el Born. Barcelona té molts barris, i molts espais bonics on perdre's, però el Born és un d'aquells llocs entranyables que, els miris amb la llum que te'ls miris, enamoren sense remei.
En Toni, en canvi, no enamorava gaire. La barba de tres dies, no la de moda sinó la de deixat, aquells cabells que feia temps que no parlaven amb una pinta i les camises velles, mal posades dins els pantalons, li donaven un aire no massa amigable.
Havia arribat a Barcelona amb sis anys acabats de complir. El seu pare el va portar a ell i a la seva mare des de Nova York on sobrevivien amb els pocs diners que el seu pare aconseguia donant classes de piano al pocs nens del barri que s'ho podien permetre.
Vivien en un pis de lloguer a la perifèria de Brooklyn. El pis no era molt gran. Estava situat a la cinquena planta d'un d'aquells edificis mítics d'obra vista tan característics de la ciutat. La porta de l'entrada donava de seguida al menjador-cuina-sala d'estar on la família passava la major part del dia. Les parets estaven folrades d'un paper que, tot i que algun dia havia set d'un to blavós, llavors a penes lluïa un color merda d'oca pàl·lid. Les dues habitacions, la dels pares i la d'en Toni, i el petit lavabo concloïen la distribució del pis.
El pare d'en Toni va decidir viatjar fins a Barcelona després de sentir les històries d'un amic seu, que li explicava com de fàcil era trobar feina, viure bé i menjar calent cada dia.
El 14 de febrer de 1965 pare, mare i fill agafaven el transatlàntic en direcció a la capital catalana.