Capítol 4

La porta no va fer soroll al tancar-se. Era una d'aquelles portes velles, de doble obertura, gran i tapissada amb pell vermella a mode "capitoné". La sala principal del bar estava composta per tres espais diferents. La zona més aprop de la porta quedava elevada respecte la resta. Hi havia vuit taules petites i rodones amb una làmpada sobre cadascuna d'elles, que a penes podia il·luminar les copes que deixaven els cambrers. L'espai estava delimitat amb una barana de fusta de roure, de barrots fins i escardalencs. Dues rampes, una a cada costat, donaven accés a la part més gran del local, plena també per taules i cadires, que estava a uns cinquanta centímetres per sota de l'entrada. Als dos laterals estaven ocupats per dues barres llargues que seguien la forma circular de la paret. Al fons de tot, al centre, l'escenari, on cada nit des de feia quinze anys els músics explicaven històries sense paraules.
En Toni va obrir una porta a l'esquerra de l'escenari, que conduïa a unes escales, que conduïen al pis superior. Va travessar la petita sala d'espera amb sofàs i va trucar una porta de fusta que tenia un vidre glaçat on hi posava "Direcció". No va haver-hi resposta. A dins hi havia gent, perquè es sentien veus. Les veus no eren gaire amistoses, més aviat pujades de to. En Toni va insistir, aquesta vegada picant al vidre, que sonava més. Les veus van callar de cop i unes passes es van acostar a la porta, que tot seguit es va obrir no més de dos pams.
- Toni! Què vols? - va dir el jefe.
- Em deus cinc bolos. Vinc a cobrar-los.
- Si si, tranquil, ja ho tinc al cap. Avui et pagaré després de l'actuació. Saps que aquest mes no ha sigut bo pel negoci. Tranquil, tranquil. -
Estava més nerviós del normal, i semblava pàl·lid.
- D'acord, però després del bolo ho vull sens falta, o te n'hauràs de buscar un altre.
- Si, si, d'acord, després, després. - Va dir tancant la porta de cop.
En Toni va fer un sospir, es va girar i va baixar les escales en direcció al camerino.