Era cap al tard. Les 9 o quarts de deu. Les botiguetes de barri cedien el torn a la multitud de bars que poblaven el Born. Barcelona té molts barris, i molts espais bonics on perdre's, però el Born és un d'aquells llocs entranyables que, els miris amb la llum que te'ls miris, enamoren sense remei.
En Toni, en canvi, no enamorava gaire. La barba de tres dies, no la de moda sinó la de deixat, aquells cabells que feia temps que no parlaven amb una pinta i les camises velles, mal posades dins els pantalons, li donaven un aire no massa amigable.
Havia arribat a Barcelona amb sis anys acabats de complir. El seu pare el va portar a ell i a la seva mare des de Nova York on sobrevivien amb els pocs diners que el seu pare aconseguia donant classes de piano al pocs nens del barri que s'ho podien permetre.
Vivien en un pis de lloguer a la perifèria de Brooklyn. El pis no era molt gran. Estava situat a la cinquena planta d'un d'aquells edificis mítics d'obra vista tan característics de la ciutat. La porta de l'entrada donava de seguida al menjador-cuina-sala d'estar on la família passava la major part del dia. Les parets estaven folrades d'un paper que, tot i que algun dia havia set d'un to blavós, llavors a penes lluïa un color merda d'oca pàl·lid. Les dues habitacions, la dels pares i la d'en Toni, i el petit lavabo concloïen la distribució del pis.
El pare d'en Toni va decidir viatjar fins a Barcelona després de sentir les històries d'un amic seu, que li explicava com de fàcil era trobar feina, viure bé i menjar calent cada dia.
El 14 de febrer de 1965 pare, mare i fill agafaven el transatlàntic en direcció a la capital catalana.
En Toni, en canvi, no enamorava gaire. La barba de tres dies, no la de moda sinó la de deixat, aquells cabells que feia temps que no parlaven amb una pinta i les camises velles, mal posades dins els pantalons, li donaven un aire no massa amigable.
Havia arribat a Barcelona amb sis anys acabats de complir. El seu pare el va portar a ell i a la seva mare des de Nova York on sobrevivien amb els pocs diners que el seu pare aconseguia donant classes de piano al pocs nens del barri que s'ho podien permetre.
Vivien en un pis de lloguer a la perifèria de Brooklyn. El pis no era molt gran. Estava situat a la cinquena planta d'un d'aquells edificis mítics d'obra vista tan característics de la ciutat. La porta de l'entrada donava de seguida al menjador-cuina-sala d'estar on la família passava la major part del dia. Les parets estaven folrades d'un paper que, tot i que algun dia havia set d'un to blavós, llavors a penes lluïa un color merda d'oca pàl·lid. Les dues habitacions, la dels pares i la d'en Toni, i el petit lavabo concloïen la distribució del pis.
El pare d'en Toni va decidir viatjar fins a Barcelona després de sentir les històries d'un amic seu, que li explicava com de fàcil era trobar feina, viure bé i menjar calent cada dia.
El 14 de febrer de 1965 pare, mare i fill agafaven el transatlàntic en direcció a la capital catalana.
2 comentaris:
aquí n'hi ha que esperen el capitol 2
ajajja, es una novela d'un sol capítol? aajjaja no, pro amb calma que soc molt dolent escrivint i mu ai de llegir varies vegades! XDXD
Publica un comentari a l'entrada