A mig camí de la feina en Toni es parava sempre en un petit bar-restaurant, anomenat "El Cubano", a menjar una torrada amb llom i formatge, regat amb una Voll-Damm i un cafè de postres. Era el ritual de cada dimecres, divendres i diumenge.
L'encarregada del local, la senyora Célia, era una dona d'uns cinquanta anys, de complexió forta i veu estrident. Lluïa uns cabells rossos recollits a la part alta del cap, aguantats amb una gran pinça de color vermell. La pinça sempre era la mateixa. El que canviava, de tan en tan, era el tó del tint ros que utilitzava per dissimular els molts cabells blancs que li havien donat els anys. Des de darrera la barra demanava, preparava i servia les comandes dels clients amb aquella velocitat i eficiència de què fan gala tots aquells que porten mitja vida treballant en el mateix.
- Toni!!! Bona nit!! - va dir la Célia, amb un català marcadament sud-americà. - El mateix de sempre?.
- Bones, bones. Sí, el mateix de sempre senyora Célia - va dir en Toni, seient a un dels tamborets de pell negre que acompanyaven la barra.
De seguida va tenir al davant l'ampolla de Voll-Damm i, pocs minuts després, la torrada. La veritat és que el que realment esperava en Toni era el cafè de després. Aquell cafè havia fet famós el bar i la seva propietària. La Célia se'l feia portar expressament de Cuba, gràcies a un parent seu que treballava a l'oficina d'exportacions d'una de les moltes fàbriques d'elaboració de cafè del país. Un tast d'aquell cafè i els demés beuratges et semblaven aigua.
Ja eren quarts d'onze tocats. En Toni es va acabar el cafè amb calma, va pagar, va saludar la senyora Célia i va sortir de "El Cubano".
Segurament si hagués sabut llegir els seu futur al pòsit dels cafès, tal i com ho fan aquelles bruixes tan esotèriques de les fires dels pobles, no se li hauria acudit aixecar el cul del tamboret de la barra.
L'encarregada del local, la senyora Célia, era una dona d'uns cinquanta anys, de complexió forta i veu estrident. Lluïa uns cabells rossos recollits a la part alta del cap, aguantats amb una gran pinça de color vermell. La pinça sempre era la mateixa. El que canviava, de tan en tan, era el tó del tint ros que utilitzava per dissimular els molts cabells blancs que li havien donat els anys. Des de darrera la barra demanava, preparava i servia les comandes dels clients amb aquella velocitat i eficiència de què fan gala tots aquells que porten mitja vida treballant en el mateix.
- Toni!!! Bona nit!! - va dir la Célia, amb un català marcadament sud-americà. - El mateix de sempre?.
- Bones, bones. Sí, el mateix de sempre senyora Célia - va dir en Toni, seient a un dels tamborets de pell negre que acompanyaven la barra.
De seguida va tenir al davant l'ampolla de Voll-Damm i, pocs minuts després, la torrada. La veritat és que el que realment esperava en Toni era el cafè de després. Aquell cafè havia fet famós el bar i la seva propietària. La Célia se'l feia portar expressament de Cuba, gràcies a un parent seu que treballava a l'oficina d'exportacions d'una de les moltes fàbriques d'elaboració de cafè del país. Un tast d'aquell cafè i els demés beuratges et semblaven aigua.
Ja eren quarts d'onze tocats. En Toni es va acabar el cafè amb calma, va pagar, va saludar la senyora Célia i va sortir de "El Cubano".
Segurament si hagués sabut llegir els seu futur al pòsit dels cafès, tal i com ho fan aquelles bruixes tan esotèriques de les fires dels pobles, no se li hauria acudit aixecar el cul del tamboret de la barra.
2 comentaris:
Realment aquesta continuació m'ha fet tirar-me de cap a la piscina... Saps que el primer que diré és que ja pots donar-te pressa a penjar la 3ra entrega ja que sinó jo també em quedaré esperant en aquest tamboret! Realment dóna gust perdre's en els petits detalls, un cafè, l'aroma,el color de la pinça de la sra Cèlia, tots aquells detalls ínfims que són els que ompliorien aquells buits que mai sabem treure'ns de sobre si no fóssim tan cecs.
Cuida't i vagi bé!
1. El nom de home de caramel molt gran, el número encara més. Ara bé, dp et queixes que et/ens diuen freak/s.
2. La història d'en Toni bé. Ara deixa'm posar el vestit que em delata que faig un "Màster" d'aquest ram i deixa'm anar del pal, també (weik). Dir-te que el segon capítol molt millor que el primer, que anaves massa a sac. Potser em sobre la última frase del segon relat, vull dir) que en principi ha de generar intriga per saber com serà el capítol 3, però m'haguès agradat no tenir pistes, a mi. (És que justament ara haig de criticar els escrits dels meus companys de classe i vaig en contra del sistema i aquestes coses).
3. Pel que fa al Xato i a la seva sexualitat, prou que t'agradava que t'agafés la cama. Et seduïa i ho saps.
4. Em despedeixo tot dient que no cardes brot. Vagi bé la setmana i penseu amb els que estrem treballant vertaderament.
PD: deixeu quelcom viu a la nevera del pis.
Agur
Publica un comentari a l'entrada